L'incivisme de Renfe

Del meu primer viatge a l’estranger en recordo l’impacte que em va causar el respecte pel silenci i la parla amb veu baixa dels parisencs en especial en els llocs públics. Des d’aleshores sempre ho he observat en els meus viatges, al menys al centre i nord d’Europa: els sorolls causats per persones o màquines són molt més moderats dels que tenim aquí.

L’espai sonor no te límits i mai pensem en les molèsties que pot causar un soroll o els crits de la gent fins a alterar la vida i tranquil·litat de les persones. L’oïda és un sentit que no podem controlar; no podem tapar un soroll. Una cosa que no ens agrada no la mengem o no la toquem i si sentim pudor podem respirar per la boca; fins i tot les persones desagradables les podem evitar perquè tenim capacitat per triar.

D’un soroll només en podem fugir, que és el que he fet jo aquest estiu mentre m’ha estat possible. Ara he de tornar al treball i el meu lloc habitual està situat just al costat de l’estació de renfe del poble. He de confessar que la cosa més molesta i absurda que he trobat últimament és la megafonia de l’estació de renfe. Renfe és un monopoli omnipresent i si la seva megafonia supera l’espai propi de l’estació, es a dir, penetra a l’interior de totes les cases del voltant, que es posin taps a les orelles. Difícil de solucionar!

Em pregunto què passaria si una botiga, un bar, o l’ambulatori mèdic posessin una megafonia al carrer anunciat els seus productes, les seves ofertes o avisant dels perills dels carteristes camuflats de turista, o dient que en el seu establiment no es pot fumar (o sí). M’atreveixo a dir que, a més de les protestes dels veïns, segurament hi intervindria la policia municipal per fer complir l’ordenança de prevenció de la contaminació acústica.

¿Què passa amb aquesta torturant i absurda megafonia trilingüe que, des de les 7:00 fins les 23:30 diàriament, no aporta cap informació rellevant als possibles viatgers i molt menys als milers de no viatgers que vivim o passem pel voltant?

¿Ha actuat l’ajuntament de Sant Pol com ho hagués fet contra qualsevol altra alteració de les ordenances? Podem fer alguna cosa els veïns?

Una intensa setmana a Menorca

Fugint del soroll de la Festa Major de Sant Pol, arribem a Fornells en plenes festes d'es jaleo, cavalls, música i pomades; però racionem curosament el soroll i seleccionem el paisatge per retrobar-nos amb les pedres i el mar; i també amb les cases i les gents: pagesos, pescadors, nouvinguts integrats o d'estiu; i artistes que busquen arrels profundes entre el pedregam i el vent.

Sembla que el temps no passi a Menorca, i després de cinc anys tornem als mateixos llocs de sempre i també als llocs, camins, boscos, penya-segats i platges que no havíem vist mai abans. El Camí de Cavalls és una iniciativa de turisme mediambiental que ens demostra que, malgrat els negocis urbanístics dels anys 60 i 70, els menorquins han sabut preservar la seva riquesa natural. Hem trobat tot el sentit fent els camins de pols, suant i sentint els cants de les cigales entre els boscos de pins de Galdana-Macarella i Son Saura-Estaler, pels penya-segats i cales de sorra blanca i aigües cristal·lines del Sud. També ens endinsàrem el feréstec i fascinant paisatge de matolls castigats pels vents del Nord de Cala Pregonda, Binilel·là i Cavalleria. O el Camí d'en Kane seguint l'itinerari dels masos del formatge i la sobrassada.

Si la natura és incommensurable, l'arquitectura de l'Illa (urbana, rural, cases de pescadors) sempre ens ha atret i fascinat. Enguany hem tingut l'oportunitat de veure i contemplar les diverses arquitectures i gaudir dels interiors i patis de les cases d'Aló que es barregen amb la diversa creativitat de pintors, escultors i joiers nadius o afincats que produeixen amb aquest estil mediterrani inconfusible. Interessant iniciativa cultural la de convertir el pobles de l'illa en galeries d'art a les seves cases.

Hem caminat molt i no hem abusat del cotxe; tampoc teníem barca; hem vist Menorca des de la terra.

L'imaginari absurd de Sant Pol

La façana litoral de Sant Pol està formada inseparablement per tres conjunts d’elements: el mar i la platja amb tota la seva vitalitat, el paisatge urbà resultat del creixement dels anys 60 a 80, i l’impertèrrit tren.
La platja i el mar, a més de constituir un paisatge fantàstic, és un espai de trobada diversificat: banyistes, pescadors aficionats, vells llaüts restaurats al voltant de la caseta dels pescadors de sempre, patinaires i remers; i també envelats i sardinades nocturnes a la platja. Tot això forma part de la tradició sampolenca. Si ens fixem en això, es diria que el temps no passa a Sant Pol.
En canvi, l’evolució de Sant Pol dels darrers -posem- 50 anys s’ha produït gràcies a la desaforada construcció que ha canviat la visió des del mar i des de Sant Pau i que només podem recordar gràcies a les fotos d’en Sauleda.
Però el que més impacte ambiental produeix és el tren amb la seva puntual constància cada 15 minuts. No obstant, la tecnologia ferroviària ens ha permès passar d’aquelles màquines de fum als trens elèctrics -avui- pràcticament silenciosos, en contrast amb l’absurda megafonia que durant uns anys ens deia cap a on anaven els trens i que ara prohibeix, a l’andana, fumar a l’interior de l’estació, o que ens avisa cada 10 minuts que hi ha un lladre disposat a robar-nos. (Deu ser per seguir l’imaginari absurd de Sant Pol com el de posar viseres als rellotges de sol...)
Aquestes molèsties sonores s’agreugen amb l’envelat de la festa major que respecto, i procuro evitar, però no puc suportar aquesta trepanadora veu de la megafonia de la renfe. Crec que l’home que ha prestat les seves cordes vocals no sap els mal-de-caps que genera els seu timbre, més que els inexistents beneficis esperats.
Però definitivament el que em molesta més és la irresponsabilitat de l’ajuntament amb els temes del mediambient i la seva tolerància amb la contaminació acústica.

El temps passava "a tota pastilla"

El temps passava "a tota pastilla" fins que va arribar el gol merescut.

Ells diuen que ens van perdonar uns penals, però jo dic que allà només hi havia un equip jugant i lluitant per la victòria.

Així doncs, curiosament perquè això al Barça no ens passa, vam fer un gol miraculós al darrer minut i es va fer justícia.

Això sí, a Stamford Bridge sóm ben rebuts, parlen català...

Dues cares de la mateixa crisi

Un enginyer innovador i uns pilots que es queden sense feina a la fórmula 1 perque l'equip Honda no te calers s'inventen un nou doble difussor que revoluciona les curses d'enguany i les guanyen. Els Brown GP i altres escuderies que s'hi afegeixen acosegueixen més estabilitat a les corves i treuen 1 segon d'avantatge.

Inventar i guanyar. Ara, això si, algú va creure en ells: Virgin i altres han fet la inversió.

Un altre invent segurament més beneficiós pel mediambient: el PUMA un vehicle elèctric de 2 rodes (en paral·lel), per 2 passatgers que recorda un helicòpter sense hèlix. Pot anar a 35 milles/hora; te una autonomia de 35 milles per càrrega i la càrrega costa 35 centims. Es podrà comprar per un 25 ó un 35 % del cost d'un cotxe "normal". Tota una tecnologia...

“It combines several technologies demonstrated by GM and Segway, including electric drive and batteries; dynamic stabilization (two-wheel balancing); all-electronic acceleration, steering and braking; vehicle-to-vehicle communications; and autonomous driving and parking. Those technologies integrate in Project P.U.M.A. to increase mobility freedom, while also enabling energy efficiency, zero emissions, enhanced safety, seamless connectivity and reduced congestion in cities.”

Si General Motors hagués invertit abans en vehicles verds, potser ara tindria el futur més clar com empresa.

"The visitor", una "peli" molt recomanable

Joves en situacions inestables però desacomplexats i amb il·lusió per la vida, poden donar una gran lliçó real i d'esperança als adults (vells?) que ja es veuen abocats al final de la seva carrera professional, sense cap interès per seguir treballant ni lluitant per cap ideal.

The Visitor ens ofereix un missatge de contrastos entre un nou món de joves amb il·lusió pel futur (curiosament són joves artistes immigrants sense gaire oportunitats), i d'altra banda uns valors occidentals on domina la por, la hipocresia i la repressió.

Malgrat la temàtica complexa i amb un substracte violent d'un final previsible, la película transmet una gran esperança que, amb el pas del temps, i la imparable barreja de cultures, farà justícia per a aquest món emergent.

Tenia un lector que esperava trobar alguna cosa...

Em sembla que només tenia un lector del meu blog. Fa poc em va recriminar que fèia més d'un any que no escrivia res. Lògicament ara ja no en tinc cap, ni aquest que em dèia que jo no sóc bloguero de debó. Doncs be, sense esperança que ho llegeixi, aquest post el dedico a ell.

Com que el pas del temps fa que les persones siguem variables com el vent, em vaig animar novament gràcies al quadre de Dalí "els rellotges tous" o la "Persistència de la Memòria" per tornar a escriure suggerit per aquesta rauxa d'imaginació daliniana. Per cert, si no heu estat al MOMA o aquests dies a Figueres, no sabeu el que us heu perdut...

Sembla que els rellotges es vagin aturant mica en mica i es fonguin com un camenberg i que la memòria trontolli i el temps es dilueixi. Només existeix el present? Tot s'atura? No calen rellotges. Hem viscut el temps present -fàcil i intens- i ni el passat ni el futur importen...

Ens aquests temps molta gent està fotuda; jo abans no tenia amics o coneguts a l'atur. Ara si. Això és nou... Però ens estan mentalitzant que les coses canviaran i la crisi la superarem: és qüestió de temps, que deixem passar el temps..., primer havia de ser cap a finals de 2009 que les coses començarien a canviar, ara diuen que el 2010 serà pitjor, que a Espanya s'arribarà a 4 milions d'aturats.

¿No hauriem de reinventar la mesura i el valor de les coses? ¿I això no s'ha de plantejar amb visió de futur i en termes de generacions? Compte doncs, que els rellotges no es posin a funcionar però en el sentit contrari de les seves agulles.